INTRODUCCIÓ

 Llums, camera… acció!

17 de febrer.- Continua la setmana d’observació, i cada dia confirme amb més claredat una intuïció que comença a prendre cos: abans d’actuar a l’aula, cal aprendre a mirar. Mirar de veritat. No és una espera passiva, sinó una forma d’assaig silenciós.

Aquest matí, Pablo, el meu tutor, em va oferir impartir la classe de primera hora amb primer de batxillerat sobre narrativa medieval. Vaig declinar la proposta. Encara no coneixia el grup i, a més, la gola no m’acompanyava. Però, sobretot, intuïa que encara no era el moment. Hi ha una precipitació molt humana —i especialment docent— que ens empeny a voler intervenir massa prompte. Aquell matí vaig optar per continuar observant.

He d’assenyalar que, malauradament patisc de mals de gola -el taló d’Aquiles dels professors- gairebé constants al llarg del curs des dels darrers tres anys. Aquesta primera setmana ha sigut dura per a mi no només per la invalidesa de la malaltia que afecta tant professional com anímicament, també perquè he hagut d’assimilar que la meua carrera docent serà com l’he començat: un constant patiment per l’estat de la meua veu. 

Sí que vaig accedir a participar, en canvi, en una sessió de Literatura Universal amb Emili i dues alumnes de primer de batxillerat, on vaig poder fer algunes aportacions sobre el realisme, moviment que estan a punt d’iniciar. Intervencions breus, mesurades, quasi de tempteig. Com qui prova l’escenari, les llums, les càmeres abans de començar una funció.

La resta de la jornada va transcórrer principalment en grups de primer i segon d’ESO. Són aules amb una dinàmica complexa: alumnat amb absentisme, expedients d’expulsió acumulats i, sovint, ràtios reals més baixes del que indicaria la llista. El repte no és menor. El bagatge cultural de bona part de l’alumnat és limitat i el comportament, en molts casos, inadequat.

En aquests contextos, tant Pablo com Emili i Jordi continuen mostrant-me -sense dir-ho explícitament- una lliçó fonamental: la importància de la compostura. Hi ha grups on avançar temari esdevé una aspiració fràgil, i és ací on l’ofici docent revela la seua part menys visible. Som educadors, sí, però també gestors de situacions humanes molt diverses. Hi ha alumnes amb assistència força assídua que amb prou feines coneixes; altres que no saben romandre asseguts; i alguns als quals, per evitar conflictes majors, se’ls permet l’ús del mòbil. La intervenció individualitzada -la que realment podria marcar diferències profundes- exigiria un temps que, sovint, implicaria desatendre la resta del grup. 

Aquest conjunt de condicions demostren que l’aula és, al capdavall, un equilibri constant de renúncies.

18 de febrer.- El dia 18 va marcar un punt d’inflexió: per primera vegada em vaig aventurar a explicar continguts a primer d’ESO. Eren sessions de repàs per a l’examen de divendres -expressió de sentiments en la narració, les sibilants [s] i [z], homonímia i tipus de narrador-, i tant Emili com Pablo van considerar oportú que jo mateixa assumira la conducció de la classe.

Ací és on el docent comença, inevitablement, a performar.

Amb un dels grups vam utilitzar el web Enxaneta, un recurs eficaç per a practicar ortografia i gramàtica. Però el moment que més em va interpel·lar va ser el treball amb un alumne amb absentisme que es negava a treballar. En lloc d’insistir des de la distància, vaig seure al seu costat, em vaig presentar i li vaig preguntar si li abellia que li explicara el contingut de l’examen. Va acceptar. 

Durant tota l’hora vaig adaptar-li els continguts i el ritme, ja que presentava dificultats evidents de lectoescriptura i expressió oral. Va ser una intervenció menuda, però reveladora. 

A vegades, l’acció pedagògica més efectiva és també la més discreta. Tot i que cal dir que, en aquesta ocasió, jo comptava amb el privilegi de ser la professora de pràctiques, la novetat, així com amb la possibilitat de poder dedicar-me a un únic alumne, cosa extraordinària. 

Aquell mateix dia vaig improvisar exercicis de combinació pronominal per a 3r d’ESO i, a primer de batxillerat, vaig resoldre dubtes mentre treballaven creativitat i comprensió lectora. La sensació era clara: a poc a poc, anava entrant en escena.

19 de febrer.-  Aquest ha sigut un dia, aparentment, més tranquil. Amb primer de batxillerat hem treballat el poema «L’home del teu país», de Lluís Alpera, analitzant mètrica, rima, tema i figures retòriques. Les hores següents van estar marcades pels exàmens de primer d’ESO, organitzats de manera simultània pel departament. Després del pati, Pablo i jo vam dedicar l’hora de coordinació a planificar les sessions futures.

Gràcies a Emili, continue ampliant la meua caixa d’eines: hui m’ha presentat TotEdu, la plataforma de la Conselleria que integra diverses aplicacions educatives, i també Educaplay, especialment útil per a la gamificació. Observe, prenc nota, arxive mentalment. La fase d’observació continua, encara que ja la combine amb moments puntuals d’acció.

20 de febrer.- El matí ha tornat a posar a prova la paciència docent. Durant un examen de 3r d’ESO es feia evident el baix nivell en continguts que s’havien repassat el dia anterior -especialment la combinació pronominal li + ho i les variacions lingüístiques-. L’examen té aquesta virtut incòmoda: actua com un mirall poc indulgent dels continguts, realment, poc consolidats.

Les hores següents les he aprofitades per programar l’explicació de dimarts vinent sobre la lírica d’Ausiàs March. Preparar classe també és una forma d’entrar en escena: l’actuació comença molt abans de posar un peu a l’aula.

Després del pati, en el taller de reforç amb Jordi, hem aconseguit una fita modesta però significativa: quinze minuts de silenci productiu mentre l’alumnat nouvingut treballava amb el Parlarem. En contextos així, un quart d’hora de concentració col·lectiva és motiu de celebració i alegria.

Hi ha hagut, fins i tot, espai per a la complicitat: he recomanat a un alumne la cançó «Pecat original», de Naina i Figa Flawas. L’ha escoltada i m’ha dit que estava «xula».

La jornada ha acabat amb primer D d’ESO intentant —sense massa èxit— completar la visualització d’Els xics del cor. Tant Marién com jo hem passat bona part de l’hora apagant focs.

I potser aquesta és, de moment, la gran lliçó de la setmana: abans de voler fer classe, cal aprendre a habitar l’aula. Observar, calibrar, esperar el moment just. Perquè l’ofici docent té alguna cosa d’escena viva: hi ha llums, hi ha càmera… però l’acció només funciona quan has après, primer, a mirar.