Quadern (gairebé) docent. Apunts d’una protoprofessora

30 d’abril-. Ha arribat. Ja està ací. Avui és l’últim dia. La jornada s’ha sentit com el final d’una obra de teatre, quan els llums de la sala es van apagant lentament i el públic encara roman quiet, resistint-se a assumir que tot s’ha acabat. Així ha sigut aquest últim dia al centre: una successió lenta d’acomiadaments, de corredors recorreguts per última vegada, de portes que es tanquen amb una consciència diferent. Durant tota la jornada he anat arreplegant adéus, molts i ben diferents. Però tots compartien alguna cosa: aquella mirada de sorpresa en adonar-se que, efectivament, me n’anava. Com si el 30 d’abril haguera deixat de ser una data abstracta repetida durant setmanes per convertir-se, de sobte, en una realitat. «Neus estarà amb nosaltres fins al 30 d’abril, així que… aprofiteu-vos d’ella mentre pugueu». Aquella frase, repetida des dels primers dies, m’ha tornat avui al cap constantment. I hi ha un verb que ressona amb força: aprofitar. S’hauran aprofitat de mi? Supose ...

27 d’abril-. Coincidint amb l’entrada de l’última setmana com a professora en pràctiques, l’alumnat de primer i segon de batxillerat va assistir a la representació de Mandíbula afilada , de Carles Alberola, al teatre dels Salesians. Fins i tot en aquest principi del final, l’experiència m’ha oferit un motiu més per aturar-me a pensar. Cal dir-ho sense embuts —una vegada més—: al meu centre, el valencià no és la llengua d’ús habitual. La seua presència als corredors és escassa; a l’aula, intermitent; i, fins i tot, a les classes de valencià, sovint conviu —mai en igualtat de condicions— amb el castellà. Només el professorat de l’àrea manté, amb una certa obstinació, una coherència lingüística que té molt d’activisme discret: no canviar de llengua, repetir si cal, insistir sense alçar la veu. És una forma de resistència quotidiana, feta de gestos menuts i de molta constància. En aquest context, l’eixida al teatre ha tingut alguna cosa d’excepcional. Hi havia, en l’ambient, una mena de ...

21 d’abril-. Hi ha qui diu que reivindicar és exagerar. Que queixar-se és només per “fer soroll”. Que el professorat viu bé, que tenim massa vacances i que treballem poc. Però després entren a les aules —si és que entren— i veuen ventiladors improvisats en ple juny, biblioteques abandonades, docents ofegats per papers inútils i departaments sencers intentant sostindre, amb una vocació quasi suïcida, un sistema que fa temps que esquerdà. Per això, sí, som un centre sense vergonya. Un centre sense vergonya per demanar pujades salarials després d’anys de precarització silenciosa. Un centre sense vergonya per exigir climatització a les aules, perquè aprendre a quaranta graus no és pedagogia innovadora: és supervivència. Un centre sense vergonya per plantar cara a la privatització de les FP, perquè l’educació pública no és un negoci ni un espai per repartir interessos Un centre sense vergonya per reclamar una biblioteca digna, viva, útil, habitable, i no un espai híbrid improvisat on també...

23 d’abril-. Mentre l’enveja m’invadia veient les xarxes plenes de fotos de Barcelona coberta de roses i llibres, m’ha arribat un d’aquells moments que, probablement, marquen un abans i un després en la vida de qualsevol docent: m’han encomanat fer el meu primer examen. Un examen —una prova, un control, un parcial, digueu-li com vulgueu— és molt més que un grapat de preguntes en un full. És un exercici de responsabilitat i, sobretot, de coneixement de l’alumnat. Perquè preparar una prova no consisteix únicament a decidir quins continguts entren o quins exercicis poden resultar més difícils; consisteix a entendre qui tens davant, saber què els pots exigir, què han aprés, què poden donar de si i de quina manera poden demostrar-ho. I això, en el grup de primer de batxillerat del centre on estic fent les pràctiques, adquireix una complexitat especial. Es tracta d’un grup profundament heterogeni, especialment quan arriba l’hora de la matèria de Valencià. Per posar-vos en context: de vint-i-...

16 d’abril-. Ahir el meu tutor em va proposar explicar les oracions subordinades a primer de batxillerat. Vaig acceptar amb una barreja d’entusiasme i una prudència inevitable. Conec prou bé la dificultat d’aquest contingut, que arrossega —no sense motiu— una certa fama de territori poc amable per a l’alumnat. La dificultat, però, no és només seua. En aquesta mena d’explicacions, el pes recau inevitablement en el professor: no n’hi ha prou d’entendre el que es vol dir; cal, sobretot, saber-ho dir. I dir-ho d’una manera que no genere alarma. La sintaxi, mal presentada, té una capacitat gairebé immediata per espantar. He pensat que, en aquests casos, la claredat és una condició imprescindible. Els exemples esdevenen l’eix de tot: han de ser pròxims, recognoscibles, quasi quotidians. Només així deixen de ser estructures abstractes per convertir-se en alguna cosa manejable, fins i tot familiar. També convé —diria que és imprescindible— fer-los partícips de l’explicació. Preguntar sovint, r...

1 4 d’abril-. El retorn a les aules s’ha barrejat amb una sensació lleugerament incòmoda: només em queden tretze dies al centre. L’equador d’aquesta etapa va passar sense fer soroll i, des de Falles, tinc la impressió que algú ha premut un mecanisme invisible que accelera el temps —com aquells àudios de WhatsApp que es poden escoltar en velocitat doble i que, en acabar, et deixen amb la sospita d’haver-te perdut alguna cosa. Em consola el fet que aquesta impressió no és només meua. Al claustre, entre classe i classe, es repeteix la mateixa cantarella: en no res serem a estiu. I dir “estiu”, ací, no té res de lleuger, vol dir avaluacions, informes, reunions i aquella tensió discreta —però persistent— de posar notes, que és una de les formes més concretes de la responsabilitat docent. El dia ha passat amb una rapidesa poc habitual. Ningú no semblava disposat a perdre ni un minut. Fins i tot l’alumnat corria més del compte pels corredors i saludava amb una alegria una mica exagerada, com ...