INTRODUCCIÓ

 Benvingudes i primers aprenentatges

16 de febrer.- Les primeres hores abans del pati han estat, sobretot, hores de presentació. La primera meitat de la jornada ha transcorregut lenta i tranquil·la, en bona part perquè l’alumnat estava immers en diverses proves que els han mantingut concentrats i relativament serens. 

En aquests primers moments, la figura de la docent en pràctiques és, inevitablement, una presència estranya: he detectat mirades de confusió, algun gest de desconcert i, també, una curiositat discreta per saber qui era aquella intrusa que, per primera vegada, envaïa l’aula.

Tornar a aquest centre ha tingut, per a mi, alguna cosa de retorn domèstic. Ací vaig cursar el batxillerat i, mentre caminava pels corredors, m’ha assaltat la sensació —difícil d’explicar— que els espais conserven en mi una imatge pròpia en la meua memòria. 

Tanmateix, aquesta impressió s’ha esquerdat en adonar-me d’un detall menut però revelador: l’orla de la meua promoció no hi era. Aquesta absència no m’ha passat desapercebuda, és clar, perquè la meua promoció som un fragment breu però contundent de la història més recent del centre.  

M’he proposat, abans d’acabar el període de pràctiques, comunicar-ho a direcció. Potser l’ofici docent també comença per aquestes atencions mínimes a l’espai que habitem.

La cesura que ha partit la jornada en dos hemistiquis ha sigut la meua primera reunió de departament, on he pogut conéixer tot el professorat de Valencià. La benvinguda ha estat més que acollidora, i he agraït sincerament l’entusiasme amb què el departament ha rebut la meua arribada. 

La reunió ha servit, sobretot, per reorganitzar algunes eixides futures del centre; entre elles, s’ha acordat que a finals de març es realitzarà una ruta literària per la València medieval, decisió que, inevitablement, m’ha transportat a la situació d’aprenentatge que vam dissenyar al màster.

El bon ambient que es respira al departament m’ha fet pensar en un aspecte sovint poc teoritzat de l’ofici: la importància de sentir-se a gust amb els companys de centre. Hi ha una part del treball docent que es juga fora de l’aula, en aquests espais de coordinació, suport mutu i complicitat que sostenen, silenciosament, el dia a dia d’un professor. Després ha tocat tornar a l’acció. 

Emili, el professor amb qui acompanyava el grup en aquell moment, m’ha proposat donar suport a un grup de nouvingudes incorporades a l’octubre, totes procedents de Colòmbia. Hem treballat activitats del llibre Parlarem, tot i que l’alumnat no mostrava massa interés per les tasques proposades. 

Davant aquesta resistència difusa —tan habitual en els primers cursos— he optat per iniciar un xicotet grup de conversa a partir de preguntes sobre la seua vida quotidiana, procurant que respongueren en valencià i, alhora, que se sentiren compreses. 

La resposta ha estat positiva: hi ha hagut atenció, algunes intervencions espontànies i fins i tot s’han aventurat a fer-me preguntes, la qual cosa demostrava la curiositat que els causava la meua presència. Això sí, la resposta a les preguntes es donava amb una condició que he establert com a moneda de canvi: si volien resposta, havien de formular la pregunta en valencià. 

En aquests intercanvis menuts es percep fins a quin punt l’ús de la llengua es construeix en base a la necessita d’aprendre-la, especialment en aquests contextos d’hispanoparlants nouvinguts al País Valencià.

Qualsevol persona que hi entrara ho diria: els grups de primer d’ESO es mostren, en general, especialment disruptius, i una part important de l’alumnat no manté l’atenció sostinguda que l’aula exigeix.

Davant d’això, no puc evitar observar amb molta atenció com reacciona Pablo, el meu tutor. M’interessa, sobretot, la seua manera d’estar: una actitud tranquil·la però alerta, compromesa amb el benestar del grup i, alhora, prou distant per no deixar-se arrossegar per la tensió del moment.

En eixe moment comprenc que una part essencial de l’ofici docent consisteix, precisament, a aprendre aquest equilibri. Hi ha moments en què el professor s’assembla més a un bomber que no a un transmissor de continguts: durant un temps sempre incert, cal anar apagant focs menuts abans que prenguen cos. En aquestes situacions, l’actitud del docent resulta decisiva: pot contindre l’incendi en un racó de l’aula o, si falla el pols, permetre que s’estenga.

Segons com es gestione el moment, la classe pot quedar només lleument alterada, o completament perduda, i, d’alguna manera, tu amb ella.