RETRAT D’UNA CLASSE DE PRIMER D’ESO
El següent text es nodreix d’un conjunt de fets i experiències personals per tal de construir un relat fictici, però realista i versemblant.
Imaginem que parlem de la segona classe que segueix el pati, és a dir, de 12.10 a 13.05. Estem a punt d’entrar a l’aula de 1r d’ESO C…
12.10-12.20
Lluny de fer de professor, durant els primers deu minuts exercim més aviat com a gos de ramat que intenta reagrupar el bestiar dins de l’orri. Un cop sona el timbre, els alumnes tenen la tendència a escapar de l’aula al passadís entre classe i classe per juntar-se amb companys d’altres grups —tot i que saben que està prohibit eixir de l’aula, encara que sone el timbre.
12.20-12.25
Una vegada (quasi) tots dins de l’aula —sempre hi ha qui es queda pel camí i apareix uns minuts més tard— intentem que s’asseguen a taula i tinguen al damunt un quadern i alguna cosa per escriure. No és estrany haver de recordar-los que guarden el mòbil… o, fins i tot, el vaper.
12.25-12.35
Comença l’explicació dels continguts, que intentem fer de manera dinàmica, tot imposant la nostra veu per damunt d’un murmuri que mai no cessa. Cada aula —especialment en els primers cursos— sempre comptarà amb alumnat disruptiu, i el millor escenari possible és que es limiten a conversar entre ells sense arribar a interrompre greument la classe i sense provocar conflictes majors —fugir de l’aula, moure immobiliari, fer sorollos molests, cantar, apagar els llums, agredir altres alumnes…
12.35-12.50
Passem a la pràctica amb activitats d’exigència i dificultats mínimes. Aprofitarem que l’engranatge mental d’una part de l’alumnat està en marxa per consolidar els coneixements que s’acaben d’explicar. En eixe moment de relativa calma, el meu tutor passa llista i posa faltes a alumnes que, després de dos mesos al centre, encara no en conec les cares. Mentrestant, jo recórrec l’aula observant el treball. Els qui treballen et plantegen dubtes i es deixen ajudar, a més es mostren ben agraïts. Altres, en canvi, ni tan sols perceben que la professora s’apropa: es troben immersos en una conversa o absorts en algun somni damunt la taula.
12.50-13.00
Corregim la feina feta perquè no s’emporten deures a casa —no siga cosa que fer dos exercicis atabale el personal. Al principi, participen amb cert entusiasme, però a mesura que avança el temps, les mirades es desvien cap al rellotge: s’apropa el final de la classe i, amb ell, l’alliberament de l’energia acumulada després de quasi quaranta minuts asseguts.
13.00-13.10
Intentem introduir els continguts del pròxim dia o recordar esdeveniments vinents. Tanmateix, a mesura que s’acosta el timbre, els esforços es redueixen a un objectiu molt més bàsic: que romanguen dins de l’aula. Ja ni tan sols aspirem que estiguen asseguts; ens conformem que no envaïsquen el passadís i així poder ajornar possibles conflictes, trobades indesitjades o qualsevol altra escena evitable.
I, finalment, sona el timbre.
El so, estrident per a ells, es transforma per al professorat en una mena d’exhalació profunda. El timbre confirma que els cinquanta-cinc minuts han passat i que, amb més o menys ordre, tot ha anat bé —o, almenys, res roín ha ocorregut. Al mateix temps, la porta s’obre i l’aula es buida com un embassament que allibera, de sobte, l’aigua continguda.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada