INTRODUCCIÓ

Una espurna…

5 de març-. El pas dels dies no cessa, i el temps, que no perdona, com un jugador de parxís m’amolla com una fitxa en el tauler, acostant-me, cada cop més, a la meitat de la partida. 

Avui podria haver sigut un dia d’aquells sense res a destacar, com ocorre amb tants altres en què tot transcorre amb normalitat —les classes, els alumnes, l’ambient distés a la sala de professors…—. Per contra, avui observe per primera volta com en un centre s’encén una espurna, una espurna que concentra el descontent i la ràbia generalitzada envers el tracte per part de l’esfera política al món educatiu. Qui ha fet encendre el misto ha sigut l’assamblea en l’hora del pati que han impartit els dos alliberats sindicals de l’STEPV i de Comissions Obrerer.  

Diuen d’El quadern gris que, en realitat, no és ben bé una obra de joventut de Josep Pla. És cert que hi trobem un Pla jove —de vint-i-un anys i encara professionalment desorientat— com a protagonista, però l’escriptura del quadern no respon a l’expressió d’un escriptor novell. La seua publicació, mig segle més tard, li va permetre introduir-hi canvis, afinar-ne l’expressió i, sobretot, deixar-lo reposar per fer sedimentar la maduresa literària que el temps atorga.

Gonçal López-Pampló (2017) assenyala que Pla no utilitza la literatura per transmetre un missatge estrictament personal o íntim. Com a periodista, la seua ambició és una altra: contar i mostrar la societat que li ha tocat viure. Aquesta forma d’autoficció que sovint s’atribueix a El quadern gris implica, en certa manera, inventar una personalitat literària a la qual l’autor presta el seu nom.

En aquest punt, el present blog divergeix notablement de l’estil de l’escriptor de Palafrugell. Aquests textos tenen poc de polits, encara menys de revisats i, de maduresa —si hem de ser sincers—, ben poca cosa. Però sí que comparteixen amb El quadern gris un element fonamental: la voluntat de deixar constància d’una realitat viscuda, a més de la convicció —potser ingènua— que aquesta realitat mereix ser explicada.

I és que, com ocorre sovint en la literatura, el context en què s’inscriu la vida d’un autor acaba condicionant inevitablement la seua obra. En el cas d’un professor —o, més concretament, d’una professora en pràctiques—, aquest procés d’aprenentatge professional s’està desenvolupant en un moment especialment convuls pel que fa a les decisions polítiques en matèria educativa.

Així, dels mateixos creadors de la malanomenada «llei de llibertat educativa» —que al meu centre ha produït uns resultats, diguem-ne, francament descoratjadors en la consulta lingüística— i de la no menys sorprenent ocurrència de concedir a l’alumnat un C1 a canvi d’un set en la prova de selectivitat, la setmana anterior arribava als teatres una nova entrega de la saga: «La censura als autors no valencians en el currículum de Valencià».

Així, les notícies ens recorden que el juliol de 2023 vàrem signar una sentència de mort que ens abocava a un abisme d’atacs contra la llengua, a burles contra la nostra identitat i a pejoratives contra el manteniment de l’educació de qualitat com a dret. Llavors, no hi ha cabuda al dubte en la convicció que ens hem de fer sentir, perquè ens ho han explicat i ho hem entés. I per si fora poc, Catalunya ens dota d’imatges per emmirallar-nos en l’acció que hem d’exercir.  

Aquest claustre, per tant, ho té clar, i el 31 ens trobaran als carrers de València reclamant drets i exigint obligacions polítiques. Això sí, veurem si, paradoxalment, el foc de les falles apaga la flama de la vaga.