20 d’abril-. Aquesta setmana està sent intensa. Quan el món personal d’una docent trontolla, els pilars que la sostenen s’esquerden. Si una cosa he aprés al llarg dels anys és que, com a professora, en el moment en què travesses la porta del centre has de deixar fora els problemes personals. No és gens fàcil, evidentment, sobretot quan parlem de preocupacions reals i adultes —no com les meues.
Com deia, no ha estat una setmana senzilla en l’àmbit personal. Però, curiosament, quan més baixos estaven els ànims fora de l’aula, més alts eren dins. Aquesta professió, aquests dies, m’ha regalat l’energia i l’alegria necessàries per continuar. També hi ha contribuït el moment que travessa la llengua.
S’acostava el 25 d’abril i les reivindicacions creixien amb força contra tot allò que ens oprimeix i entrebanca la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. El Correllengua avançava, i veure com la flama recorria el territori —de Prada a Girona, passant per Barcelona, Lleida i Tarragona—, amb l’acollida càlida de la gent, sobretot dels més menuts, em posava la pell de gallina i m’omplia de força. A tot això s’hi afegia el Dia del Llibre, Sant Jordi, el meu segon dia dels enamorats —després de Sant Dionís—, que converteix els llibres en símbols d’amor. I, com no, les ganes pel concert de retorn de la Gossa Sorda.
Aquesta mena d’adrenalina semblava que no podia créixer més fins que, des del Guaix, em van proposar lliurar els premis Sambori de la secció de secundària. El departament de Valencià del meu centre havia participat com a jurat al març, valorant els textos del segon cicle de secundària, però mai hauria imaginat que em demanarien, personalment, pujar a l’escenari per fer l’entrega.
24 d'abril-. Arriba la vesprada dels premis, l’emoció es respirava en cada instant i en cada alumne que pujava a recollir el seu reconeixement. Però la sorpresa més gran va arribar en veure com alumnes meus de cor d’un centre de primària de Torrent, eixien a recollir un Sambori. Aquell moment, carregat d’emoció, quedarà per sempre gravat en mi. No va ser el punt culminant de la setmana, però sí una autèntica baferada d’orgull: la prova que, fins i tot quan el valencià no és la llengua habitual del seu entorn, hi ha xiquets i xiquetes amb ganes d’estimar-lo, d’aprendre’l i de fer-lo créixer cada dia una mica més.
Aquesta entrada concentra moltes emocions en molt pocs dies: la llengua, l’amor i la lluita, el Correllengua, Sant Jordi, la Gossa Sorda i, finalment, els premis Sambori a la teua ciutat. Tot arriba amb una intensitat especial, just quan les pràctiques s’acosten al final.
ResponEliminaM’agrada molt com expliques que, en una setmana personalment difícil, la docència i la llengua t’han retornat energia. I el moment dels antics alumnes del cor recollint un Sambori és preciós: una d’aquelles escenes que et confirmen que sembrar en valencià, fins i tot en contextos difícils, té sentit i dona fruit.