Quadern (gairebé) docent. Apunts d’una protoprofessora

20 d’abril-.  Aquesta setmana està sent intensa. Quan el món personal d’una docent trontolla, els pilars que la sostenen s’esquerden. Si una cosa he aprés al llarg dels anys és que, com a professora, en el moment en què travesses la porta del centre has de deixar fora els problemes personals. No és gens fàcil, evidentment, sobretot quan parlem de preocupacions reals i adultes —no com les meues. Com deia, no ha estat una setmana senzilla en l’àmbit personal. Però, curiosament, quan més baixos estaven els ànims fora de l’aula, més alts eren dins. Aquesta professió, aquests dies, m’ha regalat l’energia i l’alegria necessàries per continuar. També hi ha contribuït el moment que travessa la llengua. S’acostava el 25 d’abril i les reivindicacions creixien amb força contra tot allò que ens oprimeix i entrebanca la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra història. El Correllengua avançava, i veure com la flama recorria el territori —de Prada a Girona, passant per Barcelona, Lleida ...

13 d’abril-.  Hui, a falta d’un dia de tornar a l’institut,  m’adone que demà entraré en l'última fase d'aquesta aventura que va començar un 16 de febrer carregat de nervis, d’aquells que et fan somriure sense saber ben bé per què. Vaig arribar al centre amb certa innocència picaresca, però sense sospitar tot el que m’esperava: reptes, descobertes, errors, encerts i, sobretot, moltíssim aprenentatge. Demà, segurament, el dia resulte aparentment normal. Les expectatives són bàsiques: classes, explicacions, algun riure compartit, mirades còmplices amb l’alumnat… Però, ara, per dins meua, la cosa anava per una altra banda. Una barreja estranya entre nostàlgia prematura i orgull, però també cansament anticipat per les tres setmanes d’abril que encara m’esperen. És eixe moment en què toque de peus a terra i t’adones que el que estàs vivint s’acaba, i que, precisament per això, té encara més valor. En aquest moment vespertí, en l’última horabaixa del període pasqual, entre en un e...

25 de març- Ruta literària per la València medival Aquest lector m’haurà de perdonar, ja qué encara no sé com he pogut estar tant de temps sense compartir amb vosaltres l’eixida que vam fer el passat 25 de març a València. Una jornada que, amb perspectiva, ha sigut una de les experiències més enriquidores d’aquestes pràctiques. La proposta feia mesos que es gestava, fins i tot abans de la meua arribada al centre, i per això no vaig poder participar en el seu disseny inicial. Tot i això, l’objectiu era clar i compartit: aconseguir que l’alumnat connectara amb la literatura del Segle d’Or, un dels continguts més exigents i, alhora, més valuosos de la nostra especialitat. La motivació naixia del compromís amb la nostra literatura i amb la manera d’ensenyar-la. Sabem que, com a docents, tenim a les mans la possibilitat de despertar emocions, de construir ponts entre l’alumnat i uns textos que, a priori, semblen llunyans. El departament de Valencià va dur a terme la idea amb entusiasme i,...

5 d'abril-. Hui vos vinc a parlar d’una idea que vaig llegir fa uns mesos en un article del VilaWeb i que aquest període de vacances m’estan permetent reflexionar. Es tractava d’una entrevista a professores veteranes en què es reflexionava sobre els desafiaments als quals s’enfronta l’escola catalana: l’acollida d’alumnat nouvingut, la situació de la llengua en l’educació, entre altres qüestions. D’aquella lectura, em vaig quedar especialment amb una afirmació de la professora Montserrat Jiménez Vila, docent de secundària a la Xarxa Vedruna Catalunya Educació i a l’Institut Escola Ortoll. Jiménez afirmava amb claredat: “crec que s’haurien d’infantilitzar els professionals que som a secundària. Cal tenir una visió holística de la persona, no sols de les matèries.” Vaig llegir aquesta idea la segona setmana de pràctiques, i des d’aleshores m’ha acompanyat —o potser m’ha perseguit— al llarg de tot aquest període: en cada classe amb grups de primer d’ESO, en l’arribada de cada alumne...

27 de març-. La primavera sempre arriba amb una mena de ressaca acadèmica difícil d’ignorar. Enguany, a més, els dies a cavall entre març i abril han sigut territori hostil per al professorat: avaluacions acabades, pressió en caiguda lliure… i, amb ella, la motivació de l’alumnat fent un “plof” considerable. Ells ho sabien. I nosaltres també. Entre el 12 de març i l’1 d’abril, allò que abans era exigència es va diluir com un terròs de sucre en un café. De sobte, tot semblava més laxe, més relaxat, l’oratge convidava a un ambient festiu… massa festiu, potser. I ací venia el repte: què fem ara? Perquè clar, no es tractava de prémer l’accelerador a fons —ningú estava per a això—, però tampoc de rendir-nos a la temptació d’eixe camí perillós que acaba amb l’aula convertida en una sala de cinema… sense normes. Amb este panorama, el departament de Valencià va llançar una idea: “I si fem alguna cosa diferent?” I, sense pensar-m’ho massa (o potser sí, però amb moltes ganes), em van encoman...

31 de març-. Aquest matí els carrers de València s’omplien d’un riu verd que cridava per la defensa i la garantia dels drets bàsics per a l’escola pública del País Valencià. Allò que ens ha unit a les 30.000 veus era una reivindicació global per una educació pública i de qualitat, possible només si va acompanyada d’unes condicions afins.  Les demandes eren clares: millores salarials i laborals que permeten recuperar el poder adquisitiu perdut; una reducció real de la càrrega de treball, especialment de la burocràcia que ofega el dia a dia docent; i una aposta decidida per la baixada de ràtios i l’augment de recursos per atendre millor l’alumnat. També es reclamava l’ampliació de plantilles i la millora de les infraestructures educatives, amb una atenció especial als centres afectats per la DANA, així com la defensa del valencià davant les amenaces de la malanomenada “Llei de Llibertat Educativa”. Però més enllà de les consignes, allò que es respirava era una sensació compartida: l...