LA PRIMAVERA LA SANG ALTERA

27 de març-. La primavera sempre arriba amb una mena de ressaca acadèmica difícil d’ignorar. Enguany, a més, els dies a cavall entre març i abril han sigut territori hostil per al professorat: avaluacions acabades, pressió en caiguda lliure… i, amb ella, la motivació de l’alumnat fent un “plof” considerable.

Ells ho sabien. I nosaltres també. Entre el 12 de març i l’1 d’abril, allò que abans era exigència es va diluir com un terròs de sucre en un café. De sobte, tot semblava més laxe, més relaxat, l’oratge convidava a un ambient festiu… massa festiu, potser. I ací venia el repte: què fem ara?

Perquè clar, no es tractava de prémer l’accelerador a fons —ningú estava per a això—, però tampoc de rendir-nos a la temptació d’eixe camí perillós que acaba amb l’aula convertida en una sala de cinema… sense normes.

Amb este panorama, el departament de Valencià va llançar una idea: “I si fem alguna cosa diferent?” I, sense pensar-m’ho massa (o potser sí, però amb moltes ganes), em van encomanar la missió de dissenyar una sessió comuna per als grups on entre. Una activitat que fora innovadora, útil i, sobretot, que enganxara.

I ahí se’m va encendre la bombeta: feia temps que em rondava pel cap treballar amb música a l’aula. Però no de qualsevol manera: volia una activitat que combinara comprensió auditiva, ampliació de vocabulari i, molt important, descobriment musical. Perquè, siguem sincers, bona part del meu alumnat difícilment escoltaria música en valencià si no fora dins de l’aula. I això, més que un problema, era una oportunitat.

La proposta era clara: completar la lletra d’una cançó omplint buits mentre l’escolten. Senzill? Sí. Efectiu? També. Avorrit? Ni de broma.

Ara bé, venia la gran pregunta: quina música triem? Perquè si una cosa tinc clara és que, si vols connectar amb adolescents, més val que parles el seu idioma… també el musical. I el seu univers sonor —com bé he pogut comprovar en converses de passadís i confessions espontànies— està marcat per la música urbana: trap, reggaeton i ritmes que fan moure el cos.

Podríem obrir ací un meló interessant sobre el contingut de moltes d’estes lletres —sexisme, consum irresponsable, violència…— però, per esta vegada, vaig decidir deixar el debat en pausa. L’objectiu era un altre: demostrar-los que en valencià també es pot vibrar, ballar, cantar… i sí, fins i tot perrejar.

Amb això en ment, vaig preparar una selecció que combinara ritme, actualitat i qualitat:

• “Ja dormiré”, de La Fúmiga i Figa Flawas: una aposta segura. Mainstream, festiva i amb eixe comboi que et transporta directament a una festa major.
• “Ai mareta”, d’Abril, Figa Flawas i Pep Gimeno “El Botifarra”: una joieta que barreja tradició i modernitat. La veu inconfusible del Botifarra, el toc urbà de Figa Flawas i la frescor d’Abril creen una combinació que captiva des del primer segon.
• “El pecat original”, de Naina i Figa Flawas: novetat, ritme enganxós i ganes de ballar assegurades. D’eixes que es queden al cap… i no ixen fàcilment.

Però, clar… la cosa no podia quedar-se ací. La tria inicial funcionava de meravella per a un nivell més principiant, com el de primer a tercer d’ESO. Però amb primer de batxillerat… tocava pujar el llistó. I fer-ho sense por.

Si en els primers cursos havia sigut més benèvola —preparant les lletres amb opcions perquè triaren la paraula correcta entre tres possibilitats—, amb batxillerat la dinàmica canviava: fora rodetes. Ací haurien d’afinar l’oïda i esbrinar per ells mateixos què deia cada vers.

Però no només es tractava d’augmentar la dificultat. Volia anar un pas més enllà. Volia que la música, a més de fer-los moure el peu sota la taula, els fera pensar.

Per això vaig ampliar la selecció amb dues cançons més: festives, sí, però també carregades de missatge. L’objectiu era clar: que les lletres connectaren amb una realitat que ens travessa com a poble, eixa lluita constant per dignificar la nostra terra, la nostra llengua i la nostra manera d’existir al món.

Les elegides van ser “L’ona”, del grup Auxili, i “Quina calitja”, de La Gossa Sorda. Dues peces que demostren, sense embuts, que es pot fer crítica social amb ritme, que es pot denunciar el capitalisme ferotge i posar nom a l’angoixa climàtica… mentre sona una dolçaina i el cos et demana festa. Perquè sí: també es pot reivindicar ballant.

I així, entre beats, ska, reggaeton, lletres incompletes, mirades còmplices i algun que altre ball, el que semblava una setmana perduda es va convertir en una oportunitat per reconnectar amb l’aula i per començar a entendre que el valencià transpassa les parets de l’aula. Perquè, a voltes, només cal canviar el ritme… perquè tot torne a fluir.