5 d'abril-. Hui vos vinc a parlar d’una idea que vaig llegir fa uns mesos en un article del VilaWeb i que aquest període de vacances m’estan permetent reflexionar. Es tractava d’una entrevista a professores veteranes en què es reflexionava sobre els desafiaments als quals s’enfronta l’escola catalana: l’acollida d’alumnat nouvingut, la situació de la llengua en l’educació, entre altres qüestions. D’aquella lectura, em vaig quedar especialment amb una afirmació de la professora Montserrat Jiménez Vila, docent de secundària a la Xarxa Vedruna Catalunya Educació i a l’Institut Escola Ortoll. Jiménez afirmava amb claredat: “crec que s’haurien d’infantilitzar els professionals que som a secundària. Cal tenir una visió holística de la persona, no sols de les matèries.”
Vaig llegir aquesta idea la segona setmana de pràctiques, i des d’aleshores m’ha acompanyat —o potser m’ha perseguit— al llarg de tot aquest període: en cada classe amb grups de primer d’ESO, en l’arribada de cada alumne nouvingut, en cada estudiant que necessita una adaptació curricular de Valencià. Parlem de persones que encara són xiquets: joves d’entre 12 i 14 anys que, a més a més, estan travessats per múltiples eixos socials que condicionen —i sovint dificulten— la seua trajectòria acadèmica.
Ara bé, abans de continuar, vull deixar clar que parle des d’un lloc molt concret: des de la meua experiència com a docent en pràctiques, en un centre determinat i amb una realitat molt específica. El que expose ací són observacions i intuïcions encara en procés, que no pretenen en cap cas generalitzar-se ni establir cap norma. Són, més aviat, preguntes obertes nascudes de la pràctica i observació quotidianes.
En el centre on estic, la majoria de l’alumnat prové de contextos socioeconòmics molt desfavorits. Alguns viuen situacions d’extrema vulnerabilitat: pisos compartits per diverses famílies, xiquets orfes en cases d’acollida, alumnes que acaben d’arribar de països en guerra sense les seues famílies… Tot plegat configura unes realitats vitals que fan molt difícil un recorregut escolar fluïd.
A més, una altra dificultat clau són els resultats dels grups que es concentren en les aules: prop del 90% de l’alumnat amb aquestes característiques es troba en els primers cursos de l’ESO, sovint abocat a no promocionar per no assolir els coneixements bàsics. Aquesta acumulació d’alumnes que, de manera comprensible, presenten desmotivació escolar genera un clima d’aula que dificulta enormement el desenvolupament habitual de les classes. Ja ho vaig comentar en una altra entrada del blog: hi ha situacions —de vegades desesperants— que es repeteixen en aquests grups.
Davant d’aquest escenari, em plantege si l’adaptació ha de continuar sent estrictament individual o si, en contextos com aquest, no seria més eficaç pensar-la també en clau col·lectiva. Perquè ací, en realitat, l’excepció no és necessitar adaptació, sinó no necessitar-la.
Per si vos pregunteu en què consisteix exactament aquesta adaptació, vos la descric breument: tant l’alumnat nouvingut com aquell que presenta més dificultats és apartat del grup i ubicat en unes taules al fons de l’aula, on treballa amb uns quaderns de llengua proposats per la Generalitat de Catalunya. Sense tindre res en contra d’aquests materials, considere que, en conjunt, l’activitat pot resultar excessivament monòtona: passar 55 minuts asseguts omplint buits i construint oracions difícilment afavoreix la motivació ni el vincle amb la llengua. L’objectiu és que, amb el temps, adquirisquen el nivell suficient per reincorporar-se al ritme del grup, però el camí sovint es fa llarg i poc estimulant.
A tot això s’hi suma la manca de recursos i de suport —una qüestió complexa que no pretenc simplificar ni personalitzar—, que acaba configurant unes classes de valencià marcades per una gran heterogeneïtat. En un mateix grup conviuen nivells molt diversos, fet que dificulta trobar un equilibri entre atendre les necessitats bàsiques d’uns i oferir propostes més avançades per a altres.
Quan parle d’aquesta urgència de canvi en les adaptacions, em referisc també a una certa necessitat d’“infantilització” de les lliçons —un terme que pot generar rebuig, però que potser convindria repensar. No es tracta de simplificar continguts de manera banal, sinó d’ajustar la manera com ens hi acostem. Perquè, per tal que t’entenguen, has de saber parlar el seu llenguatge. I no, no em referisc a canviar de llengua —això mai—, sinó a fer-nos entendre de veritat: a fer atractiva la llengua, a traure el català del llibre, a construir ponts culturals i vincles emocionals. Perquè aquests no s’assoleixen només amb exercicis ni amb explicacions, sinó amb una manera diferent de mirar —i d’acompanyar— l’alumnat.
I és ací on apareix una altra possible línia de reflexió —igualment experimental i discutible—: la redistribució de l’alumnat. En grups on es concentra un alt percentatge d’estudiants amb dificultats importants, es produeix sovint un efecte d’arrossegament que afecta també aquells altres alumnes que, amb altres ritmes i capacitats, podrien seguir propostes més exigents o més centrades en els continguts. Sense voler simplificar una qüestió tan complexa, em pregunte si una distribució més equilibrada podria contribuir a generar dinàmiques d’aula diferents, més favorables tant per a uns com per a altres.
Insistisc: no es tracta de plantejar solucions tancades ni de defensar models únics, sinó d’obrir interrogants des de l’observació directa. Cada centre té la seua realitat, i qualsevol decisió en aquest sentit hauria de ser profundament contextualitzada i curosa.
Imatge d’un dels grups de nouvinguts amb adaptació curricular de Valencià: Llengua i Literatura mentre realitzen activitats del quadernet.
Enllaç de l’article: https://www.vilaweb.cat/noticies/acollir-no-es-parlar-a-un-infant-en-castella-acollir-es-que-se-senti-de-la-nostra-comunitat/
Planteges una qüestió clau, i ho fas amb molta honestedat: el grau d’adaptació que necessita l’aula hui. Això que anomenes “infantilització” pot incomodar, però en realitat ens obliga a pensar en la nostra tasca de veritat: la transposició didàctica. Nosaltres partim d’uns sabers filològics que ens apassionen, però la feina no és quedar-nos en el saber expert, sinó convertir-lo en saber ensenyable, accessible i significatiu per a qui tenim davant.
ResponEliminaI ací és on apareix el repte: adaptar sense buidar, acostar sense banalitzar. No es tracta de “rebaixar” el nivell, sinó de trobar la porta d’entrada adequada. I en contextos com el teu, on la vulnerabilitat travessa l’aula, aquesta porta no pot ser només cognitiva: ha de ser també emocional, cultural i relacional.
La reflexió que fas sobre si l’adaptació ha de ser individual o col·lectiva és especialment encertada. Quan l’excepció es converteix en norma, potser cal repensar el marc sencer. I també és molt pertinent el que dius sobre el risc d’aïllar l’alumnat amb dificultats: a voltes, amb la millor intenció, acabem separant-los del flux viu de la classe.
Sobre la idea d’“infantilitzar”, jo la llegiria més com la necessitat de connectar amb el punt real on està l’alumne. A la universitat, fins i tot, ja ens trobem amb aquest dilema: si no ajustem el llenguatge i les estratègies, perdem l’alumnat; però si simplifiquem en excés, el desconnectem d’allò que volem construir. És una tensió permanent, i no té receptes fixes.
El que sí que es veu en el teu text és una cosa molt valuosa: no et quedes en la queixa, sinó que observes, et preguntes i intentes entendre. I això és, probablement, el millor punt de partida per a ser docent en contextos complexos: no tindre respostes tancades, però sí una mirada atenta i compromesa.