21 d’abril-. Hi ha qui diu que reivindicar és exagerar. Que queixar-se és només per “fer soroll”. Que el professorat viu bé, que tenim massa vacances i que treballem poc. Però després entren a les aules —si és que entren— i veuen ventiladors improvisats en ple juny, biblioteques abandonades, docents ofegats per papers inútils i departaments sencers intentant sostindre, amb una vocació quasi suïcida, un sistema que fa temps que esquerdà.
Per això, sí, som un centre sense vergonya.
Un centre sense vergonya per demanar pujades salarials després d’anys de precarització silenciosa.
Un centre sense vergonya per exigir climatització a les aules, perquè aprendre a quaranta graus no és pedagogia innovadora: és supervivència.
Un centre sense vergonya per plantar cara a la privatització de les FP, perquè l’educació pública no és un negoci ni un espai per repartir interessos
Un centre sense vergonya per reclamar una biblioteca digna, viva, útil, habitable, i no un espai híbrid improvisat on també es pot donar classe.
Un centre sense vergonya per cridar ben fort que la burocràcia ens està furtant el temps, l’energia i, moltes vegades, la possibilitat de ser els docents que voldríem ser.
I enmig de tot això apareix el gran conflicte: l’alumnat de segon de batxillerat. Possiblement, el punt més delicat d’aquesta possible vaga indefinida. Perquè fer vaga en aquestes dates implica no fer avaluacions, no posar notes, i ignorar la pressió institucional i les futures PAU. I clar que pesa. Pesa molt.
Enfront d’aquesta situació, hi ha una idea que s’ha repetit en moltes de les assemblees a les quals he assistit aquests dies —encara que des d’un lloc més d’oient que de participant— i que crec que és important recordar: l’alumnat no és propietat nostra. Quan el professorat exerceix el dret legítim de vaga, és Conselleria qui ha d’assumir les responsabilitats i garantir solucions. No es pot carregar, una vegada més, tota la culpa sobre les espatlles dels mateixos de sempre: els treballadors.
I és precisament perquè estimem el nostre alumnat que arribem fins ací. Perquè darrere de cada pancarta hi ha docents que es deixen la veu intentant arribar a tot. Darrere de cada concentració hi ha hores extres invisibles, tutories personals no reconegudes, materials preparats a casa i professors que fa temps que treballen molt més del que cobren. Aquesta lluita no naix de la comoditat ni de la desídia; naix del cansament acumulat i de la convicció que continuar callant seria pitjor.
Ara ja no estic al centre. El meu microperíode com a docent en pràctiques ha acabat, però continue connectada al claustre a través d’un grup de WhatsApp que té un nom que resumeix perfectament el moment: «Cap a la vaga indefinida». I des d’allí continue observant, quasi amb admiració, tot el moviment que estan construint: pancartes penjades als passadissos, assemblees en hores lliures, concentracions, cartells als casellers, jupetins grocs, samarretes verdes cada dia. Una comunitat en creixement començant a perdre la por.
Perquè això també és educar. Educar és ensenyar literatura, llengua o sintaxi, sí. Però també és defensar les condicions que fan possible una educació pública digna. És entendre que, si les aules cauen, si el professorat s’ofega i si els recursos s’esgoten, allò que realment es deteriora és el dret de la societat a rebre una educació de qualitat. Hi ha moments en què una comunitat sencera entén que és ara o mai. I aquest és un d’eixos moments que no podem deixar escapar.
Perquè l’educació no siga un privilegi, sinó un dret garantit.
Per unes infraestructures dignes.
Per un professorat valorat i respectat.
Per una escola pública que no haja de demanar perdó per existir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada