COMIATS

30 d’abril-. Ha arribat. Ja està ací. Avui és l’últim dia.

La jornada s’ha sentit com el final d’una obra de teatre, quan els llums de la sala es van apagant lentament i el públic encara roman quiet, resistint-se a assumir que tot s’ha acabat. Així ha sigut aquest últim dia al centre: una successió lenta d’acomiadaments, de corredors recorreguts per última vegada, de portes que es tanquen amb una consciència diferent.

Durant tota la jornada he anat arreplegant adéus, molts i ben diferents. Però tots compartien alguna cosa: aquella mirada de sorpresa en adonar-se que, efectivament, me n’anava. Com si el 30 d’abril haguera deixat de ser una data abstracta repetida durant setmanes per convertir-se, de sobte, en una realitat.

«Neus estarà amb nosaltres fins al 30 d’abril, així que… aprofiteu-vos d’ella mentre pugueu».

Aquella frase, repetida des dels primers dies, m’ha tornat avui al cap constantment. I hi ha un verb que ressona amb força: aprofitar. S’hauran aprofitat de mi?

Supose que ser professora de pràctiques té molt d’això: de l’aprofitament mutu. A falta de jornal, no queda una altra que aprofitar. Aprofitar cada classe observada, cada material compartit, cada conversa furtiva a la sala del professorat, cada esquema improvisat en la pissarra, cada metodologia, cada errada i cada encert.

Però és evident que aquest aprofitament és bidireccional. Perquè jo també m’he aprofitat immensament d’ells. Dels cada professor que m’ha obert les portes de la seua aula sense reserves. De l’alumnat que m’ha deixat entrar en les seues inseguretats, en les seues dificultats i també en les seues bromes quotidianes. D’un centre que, amb totes les seues contradiccions, m’ha permés observar des de dins les costures de l’educació real: la que no apareix als manuals universitaris ni als discursos polítics.

Observar l’aula des de fora —tot i haver-hi intervingut quasi sempre— m’ha obligat a mirar amb una intensitat diferent. He absorbit cada cara, cada discurs, cada explicació precipitada quan sonava el timbre, cada contestació inesperada, cada improvisació necessària per salvar una classe que no eixia com estava prevista. He aprés a identificar silencis, cansaments, mirades perdudes i també entusiasmes diminuts que, des de fora, passarien desapercebuts. I crec que això és, precisament, el que més pesa avui: la quantitat de vida quotidiana que cap dins d’un institut i que, hui, deixe enrere.