14 d’abril-. El retorn a les aules s’ha barrejat amb una sensació lleugerament incòmoda: només em queden tretze dies al centre. L’equador d’aquesta etapa va passar sense fer soroll i, des de Falles, tinc la impressió que algú ha premut un mecanisme invisible que accelera el temps —com aquells àudios de WhatsApp que es poden escoltar en velocitat doble i que, en acabar, et deixen amb la sospita d’haver-te perdut alguna cosa.
Em consola el fet que aquesta impressió no és només meua. Al claustre, entre classe i classe, es repeteix la mateixa cantarella: en no res serem a estiu. I dir “estiu”, ací, no té res de lleuger, vol dir avaluacions, informes, reunions i aquella tensió discreta —però persistent— de posar notes, que és una de les formes més concretes de la responsabilitat docent.
El dia ha passat amb una rapidesa poc habitual. Ningú no semblava disposat a perdre ni un minut. Fins i tot l’alumnat corria més del compte pels corredors i saludava amb una alegria una mica exagerada, com si hagueren descobert de sobte que trobaven a faltar l’institut —cosa que, dita així, resulta difícil de creure però agradable d’observar.
Als primers cursos, la cosa era encara més evident. El corredor bullia d’una energia desordenada, d’aquelles que fan pensar que l’aula és una interrupció, en el millor dels casos, i una molèstia per a la majoria. Molts alumnes venien de passar uns dies fora —alguns havien tornat als seus països d’origen— i els retrobaments tenien una intensitat sincera: abraçades massa llargues, converses a mig crit, relats precipitats que volien condensar en pocs minuts tot el que havia passat en setmanes.
Hi havia, en aquell desordre, una alegria difícil de domesticar i, al mateix temps, una resistència evident a tornar a la rutina. Entrar a classe, aquell matí, esdevenia un acte de voluntat per als estudiants.
Aquesta jornada m’ha confirmat el que ja intuïa: açò s’acaba. I, davant d’això, només queda una opció raonable —si és que n’hi ha cap—: mirar amb més atenció, retenir el que es puga i guardar-ho en algun lloc segur de la memòria. I, si convé, també ací.
Quina reflexió més bonica. Estic totalment d'acord amb la teua conclusió sobre atresorar els records del present com a docents en pràctiques, tenint en compte que l'experiència m'ha passat en un bufit.
ResponElimina