16 d’abril-. Ahir el meu tutor em va proposar explicar les oracions subordinades a primer de batxillerat. Vaig acceptar amb una barreja d’entusiasme i una prudència inevitable. Conec prou bé la dificultat d’aquest contingut, que arrossega —no sense motiu— una certa fama de territori poc amable per a l’alumnat.
La dificultat, però, no és només seua. En aquesta mena d’explicacions, el pes recau inevitablement en el professor: no n’hi ha prou d’entendre el que es vol dir; cal, sobretot, saber-ho dir. I dir-ho d’una manera que no genere alarma. La sintaxi, mal presentada, té una capacitat gairebé immediata per espantar.
He pensat que, en aquests casos, la claredat és una condició imprescindible. Els exemples esdevenen l’eix de tot: han de ser pròxims, recognoscibles, quasi quotidians. Només així deixen de ser estructures abstractes per convertir-se en alguna cosa manejable, fins i tot familiar.
També convé —diria que és imprescindible— fer-los partícips de l’explicació. Preguntar sovint, retrocedir quan calga, recuperar continguts més simples —els sintagmes, les funcions— i reconstruir, a poc a poc, allò que d’entrada sembla opac, com si es tractara d’alçar un edifici amb peces que ja tenen, però que no sempre saben com encaixar.
Amb aquestes idees vaig començar a pensar l’organització de la sessió: per on iniciar-la, en quins punts detindre’m, quines preguntes formular per assegurar-me que no es despenjaven. La planificació va eixir amb una facilitat inesperada. En el fons, només calia una cosa: imaginar com m’hauria agradat que m’ho explicaren a mi.
La distància que em separa d’ells —breu, en anys— em permet aquest exercici amb una certa legitimitat. No em resulta difícil situar-me en el seu lloc: fa cinc anys jo ocupava una d’aquelles cadires, en aquell mateix barracó, intentant entendre exactament el mateix.
Així, vaig optar per una sessió amb un inici clarament estructurat: una base teòrica breu, un esquema a la pissarra —concís, directe— i una presència constant d’exemples, sobretot de subordinades nominals. No vaig evitar les preguntes; al contrari, les vaig buscar: «Quines funcions sol fer un sintagma nominal?», «Què diferencia un predicat nominal d’un de verbal?».
Hi ha moments en què un grup, sense dir res, et fa saber com està rebent la lliçó. Són gestos mínims: una lleu inclinació del cap, una mirada que s’atura, una anotació ràpida a la llibreta. Són indicis fràgils, però suficients per continuar.
El moment més revelador va arribar de manera del tot inesperada. Un alumne, en veu baixa però prou clara, va dir: «Pues me he enterado más de sintaxis en valenciano que en castellano». No sé si és una afirmació del tot exacta. Però, en aquell instant, em va semblar més que suficient.
La teua anècdota m'ha fet recordar a una situació semblant que vaig viure, ja que jo també vaig haver d'explicar les oracions subordinades a 1r de Batxillerat. I com a estratègia per a fer que pogueren entendre el contingut més clarament, vaig fer un esquema en la pissarra (la cosa més senzilla) i de sobte, tot l'alumnat va comprendre de seguida el funcionament de les oracions subordinades.
ResponEliminaEt felicite pel teu gran èxit, de segur que l'alumnat recordarà aquesta classe.