27 d’abril-. Coincidint amb l’entrada de l’última setmana com a professora en pràctiques, l’alumnat de primer i segon de batxillerat va assistir a la representació de Mandíbula afilada, de Carles Alberola, al teatre dels Salesians. Fins i tot en aquest principi del final, l’experiència m’ha oferit un motiu més per aturar-me a pensar.
Cal dir-ho sense embuts —una vegada més—: al meu centre, el valencià no és la llengua d’ús habitual. La seua presència als corredors és escassa; a l’aula, intermitent; i, fins i tot, a les classes de valencià, sovint conviu —mai en igualtat de condicions— amb el castellà. Només el professorat de l’àrea manté, amb una certa obstinació, una coherència lingüística que té molt d’activisme discret: no canviar de llengua, repetir si cal, insistir sense alçar la veu. És una forma de resistència quotidiana, feta de gestos menuts i de molta constància.
En aquest context, l’eixida al teatre ha tingut alguna cosa d’excepcional. Hi havia, en l’ambient, una mena de permissivitat nova: com si el fet de traure la llengua de l’aula —de situar-la en un escenari, en una història viva— li atorgara una legitimitat diferent. Alguns alumnes, que habitualment s’hi mostren reticents, es deixaven anar amb més naturalitat. Parlaven, s’equivocaven, rectificaven, i continuaven parlant. Sense la tensió habitual. En part, açò va ser gràcies a Alberola, qui, en acabar l’obra, ens va convidar a fer-li algunes preguntes. L’alumnat del meu centre es va animar i vam poder observar com, amb cert nerviosisme entusiasta, es preparaven les preguntes amb un valencià impecable.
Aquesta, a més a més, no és una observació menor. De fet, té a veure directament amb el meu treball de fi de màster, que gira al voltant del valor de les eixides didàctiques com a motor d’aprenentatge. Sempre s’ha dit —i la bibliografia ho sosté— que aquestes experiències afavoreixen un aprenentatge més competencial. Però, en el cas concret de Valencià: llengua i literatura, hi ha encara un altre element: la possibilitat de mostrar que la llengua no és només matèria de llibre, sinó també cultura viva, escena, veu, i identitat.
No dispose, encara, de dades que em permeten afirmar-ho amb rotunditat acadèmica en aquesta entrada. Però sí d’una evidència modesta i persistent: la que proporciona l’observació diària. Quan la llengua es manté, quan es crea un context on pot existir sense demanar permís, alguna cosa es desplaça. Potser de manera imperceptible, però real.
I aquest desplaçament —aquest xicotet gir— té, al meu parer, més valor que qualsevol excel·lent anotat en un examen.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada