23 d’abril-. Mentre l’enveja m’invadia veient les xarxes plenes de fotos de Barcelona coberta de roses i llibres, m’ha arribat un d’aquells moments que, probablement, marquen un abans i un després en la vida de qualsevol docent: m’han encomanat fer el meu primer examen.
Un examen —una prova, un control, un parcial, digueu-li com vulgueu— és molt més que un grapat de preguntes en un full. És un exercici de responsabilitat i, sobretot, de coneixement de l’alumnat. Perquè preparar una prova no consisteix únicament a decidir quins continguts entren o quins exercicis poden resultar més difícils; consisteix a entendre qui tens davant, saber què els pots exigir, què han aprés, què poden donar de si i de quina manera poden demostrar-ho. I això, en el grup de primer de batxillerat del centre on estic fent les pràctiques, adquireix una complexitat especial.
Es tracta d’un grup profundament heterogeni, especialment quan arriba l’hora de la matèria de Valencià. Per posar-vos en context: de vint-i-sis alumnes, només una alumna té el valencià com a llengua familiar. La resta conformen una realitat lingüística i cultural immensament diversa: la majoria són hispanoparlants i provenen de països d’Amèrica del Sud —Colòmbia, Argentina, Veneçuela o el Brasil—; també hi ha alumnat anglòfon i alumnat amb l’àrab com a llengua familiar.
És, per tant, un grup lingüísticament heterogeni i, en molts casos, d’incorporació tardana al sistema educatiu valencià. I això implica que, malgrat haver arribat a batxillerat —fet que ja mereix un enorme reconeixement—, molts d’ells arrosseguen mancances derivades d’itineraris educatius interromputs, migracions, canvis constants i processos d’adaptació que sovint s’invisibilitzen a les aules.
Per això, explicar-los les oracions subordinades no va ser gens fàcil. De fet, va ser un dels reptes més grans que he afrontat fins ara durant les pràctiques —junt amb la transmissió de la lírica d’Ausiàs March un mes abans. Com bé vos vaig explicar ja, no es tractava només d’explicar continguts gramaticals; es tractava d’assegurar-me que entenien cada concepte, cada funció sintàctica, cada relació entre sintagmes. D’intentar que ningú es desconnectara de l’explicació. D’aconseguir que participaren, que preguntaren, que perderen la por a equivocar-se. I, contra tots els prejudicis que sovint pesen sobre aquest tipus d’alumnat, ho van fer.
Van ser tres sessions especialment reconfortants. L’alumnat es va mostrar implicat, atent i participatiu. Van prendre apunts, van preguntar dubtes, van practicar anàlisis sintàctiques i, sobretot, van demostrar unes ganes sinceres d’entendre allò que tradicionalment sempre se’ns ha venut com “la part més difícil” de la llengua.
Aleshores arribava el segon repte: confeccionar una prova escrita que realment fora coherent amb el procés viscut a l’aula. Perquè jo no volia preparar un examen-trampa. No volia una prova pensada per detectar errors ni per confirmar qui “no arriba”. Volia construir un examen que permetera a l’alumnat demostrar tot allò que havia treballat durant les sessions. Volia que la prova fora una continuació de les classes, no una emboscada.
Tenia clar que no podia desaprofitar l’oportunitat de transmetre’ls una idea que, per a mi, és fonamental: que el treball fet a l’aula importa. Que escoltar, participar, equivocar-se i tornar-ho a intentar té una recompensa. Que, si assimilaven els trucs i consells que els havia anat donant, si entenien els advertiments que repetia constantment, si identificaven aquells continguts en què més incidia, gran part del camí ja estaria recorregut. En definitiva, volia que sentiren que aprovar no és com jugar a la loteria, sinó la conseqüència d’un procés d’aprenentatge conscient.
La preparació de la prova, a casa, fora de les hores al centre, ha sigut el moment en què he entés que el disseny d’un exmamen ja forma part del pocés d’avaluació. Perquè avaluar no és castigar. No és posar trampes. No és demostrar qui sap més. Avaluar també és cuidar. És adaptar. És ser exigent sense deixar ningú enrere. És confiar en les possibilitats del teu alumnat fins i tot quan el sistema, moltes vegades, sembla entestat a recordar-los tot allò que els falta.
Així que sí: mentre Barcelona celebrava Sant Jordi entre llibres i roses, jo celebrava estar creant el meu primer examen. I potser no sembla una gran fita vista des de fora, però, des de dins, ho ha sigut tot.
Així us deixe el resultat:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada