4 de maig-. Ara sí, en la tranquil·litat d’un matí lliure — d’eixos que, a voltes, tant ansies perquè fan molta falta—, rumie sobre com acomiadar-me d’aquest espai que m’ha obligat a gravar amb paraules les vivències d’aquests darrers mesos. A mode de diari personal, i amb certes semblances amb un cofessionari, en aquest blog romandran per sempre guardades —i exposades— les conclusions més importants del meu període (quasi) docent.
D’entre totes les obligacions que rondaven el matí — el marc teòric del TFM, idear un poema visual, o començar la memòria de pràctiques—, he triat tornar a les últimes pàgines d’El quadern gris, mentor silenciós d’aquest blog durant tots aquests mesos. Hi ha llibres que s’acaben convertint en una mena de companyia, en una veu que et pensa abans que tu mateixa sigues capaç d’ordenar el que sents. I avui Pla m’ha tornat a trobar.
«El meu pare m’ha dit que em donarà els diners per a tenir un abric gruixut i còmode i per a comprar una maleta grossa, molt grossa, de cuiro autèntic, perquè al seu entendre les maletes petites no tenen cap utilitat per a aquests viatges.
—Vols dir que ha de ser tan grossa? —que jo li he dit.
—Sí, sí, com més grossa millor, mentre es pugui, encara que sigui patint una mica, portar a mà. Per altra part, has d’aprendre de fer una maleta. En una maleta, s’hi poden encabir moltes coses. Ja ho veuràs.»
Eixa maleta de què parla Pla abans del seu viatge a París —la maleta amb què inicia una nova etapa, carregada d’expectatives i d’incertesa— és inevitablement la mateixa maleta que jo sent haver omplit aquests mesos amb aquest blog.
Una maleta feta de moltes coses menudes: de correccions, de nervis abans d’entrar a classe, de cafés ràpids entre hores, d’explicacions sintàctiques, de frustracions silencioses, de moments de complicitat amb l’alumnat, de converses sobre educació que començaven sent tècniques i acabaven convertint-se en autèntiques confessions.
Perquè fer pràctiques no és només aprendre a ensenyar. És descobrir fins a quin punt l’escola travessa les persones que hi habiten. És entendre que un centre educatiu és també un espai emocional, polític i humà. És confirmar que darrere de cada docent hi ha una quantitat immensa d’hores invisibles, de desgast i també d’estima.
I ara que marxe, me n’adone que la maleta pesa. Pesa perquè va plena. Plena d’aprenentatges, sí, però també de contradiccions, de preguntes sense resposta, de decepcions puntuals i d’esperances obstinades. Plena de tot allò que no apareix en cap memòria de pràctiques però que, probablement, és el que més t’ensenya.
Potser d’això tracta, finalment, aprendre a ser docent: d’anar fent maletes contínuament. D’omplir-les de persones, de vivències i de dubtes. I de carregar-les, encara que pesen, cap al següent lloc.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada