A PEU AMB ELS NOSTRES AUTORS

25 de març- Ruta literària per la València medival

Aquest lector m’haurà de perdonar, ja qué encara no sé com he pogut estar tant de temps sense compartir amb vosaltres l’eixida que vam fer el passat 25 de març a València. Una jornada que, amb perspectiva, ha sigut una de les experiències més enriquidores d’aquestes pràctiques.

La proposta feia mesos que es gestava, fins i tot abans de la meua arribada al centre, i per això no vaig poder participar en el seu disseny inicial. Tot i això, l’objectiu era clar i compartit: aconseguir que l’alumnat connectara amb la literatura del Segle d’Or, un dels continguts més exigents i, alhora, més valuosos de la nostra especialitat.

La motivació naixia del compromís amb la nostra literatura i amb la manera d’ensenyar-la. Sabem que, com a docents, tenim a les mans la possibilitat de despertar emocions, de construir ponts entre l’alumnat i uns textos que, a priori, semblen llunyans. El departament de Valencià va dur a terme la idea amb entusiasme i, fidels al nostre caràcter, vam decidir anar un pas més enllà: a l’eixida assistirien tots els grups de 3r d’ESO i de primer de batxillerat, alhora.

Ara bé, el més interessant del projecte no era només l’eixida en si, sinó tot el treball previ que la feia possible. I ací és on rau una de les claus de l’èxit: no érem els professors qui preparàvem els continguts, sinó que eren els mateixos alumnes els encarregats de donar forma a l’experiència. Ells serien els guies, els encarregats d’explicar-nos a nosaltres i als seus companys què amagava aquella València literària i, en certa manera, misteriosa.

El repte no era menor. Parlem d’un alumnat que, en molts casos, no té el valencià com a llengua familiar i que sovint es troba desconnectat de la nostra tradició cultural. I, tanmateix, serien ells qui investigarien i ens obririen les portes al món literari del segle XV. L’exigència era alta, sí, però el resultat —ja vos ho avance— va superar amb escreix les expectatives.

I ara sí, anem allà.

La jornada va començar al pati de l’institut, amb un primer encontre entre professorat —Pepa, Nico, Pablo, Emili i jo— i alumnat. De seguida ens vam adonar que la proposta havia tingut més èxit del previst: d’un dia per a un altre, la participació es va disparar i, finalment, quasi totes les classes hi assistirien al complet —un fet poc habitual al centre.

L’eixida, com tantes altres, començava al transport públic. Des de l’estació de Torrent Avinguda, els alumnes pujaven encara amb la son dibuixada a la cara. L’ambient era tranquil, gairebé silenciós; alguns cossos ja estaven en moviment, però molts cors encara no havien acabat de despertar.

En arribar a la ciutat, el sol ens va rebre en eixir de l’estació d’Alameda. Des d’allí, vam iniciar un recorregut a peu que ens conduiria pels espais clau de la València del Segle d’Or.

La primera parada va ser el convent de la Trinitat, íntimament lligat a la figura d’Isabel de Villena. Allí, l’alumnat ens va parlar dels seus orígens, del seu paper com a abadessa i de la seua tasca alfabetitzadora. Va ser molt satisfactori veure com els alumnes entenien la seua mirada sobre la vida de Jesús, una perspectiva femenina i innovadora que la va convertir en una figura clau del nostre patrimoni literari.

A la plaça de Santa Mònica, els alumnes encarregats d’aquella parada esperaven amb il·lusió el moment de mostrar-nos el famós retaule del qual tant els havia parlat durant els dies previs. La seua explicació no només va ser rigorosa, sinó també apassionada, i això es notava.

El recorregut va continuar cap a les Torres de Serrans, on vam posar el focus en la figura de Francesc Eiximenis. Més enllà de la seua faceta religiosa, l’alumnat va saber destacar el seu pes polític i la influència de la seua obra en la cort de Pere el Cerimoniós.

Una de les parades més simbòliques va ser la Llotja de la Seda, espai que ens va permetre contextualitzar el món de Tirant lo Blanc i la figura de Joanot Martorell. Entre columnes i pedra, la literatura deixava de ser abstracta per convertir-se en alguna cosa tangible.

Finalment, vam arribar a la Catedral de València, on la tradició situa les restes d’Ausiàs March. Allí, vam parlar de la seua poesia, però també de la seua vida: cavaller, amador incansable i veu imprescindible del nostre Segle d’Or.

Més enllà dels continguts, del recorregut, de les avaluacions o de les explicacions, el que realment va donar sentit a l’eixida va ser veure l’alumnat en acció: assumint responsabilitats, parlant en públic, fent seu un patrimoni que sovint senten llunyà però que durant tants dies d’havien esforçat per conéixer. Per unes hores, la literatura va deixar de ser un tema d’examen per convertir-se en una experiència viscuda.

I potser és això el que ens hauria de guiar sempre: no només ensenyar textos, sinó crear les condicions perquè aquests cobren vida, i la ruta literària per la València medieval és un imprescindible si es vol transmetre el veritable valor de les obres del nostre Segle d’Or. 

Posdata: aquesta és l’única fotografia que vaig poder fer, ja que la resta del temps intentava relacionar-me amb els estudiants i crear conversa sobre el que observaven