31 de març-. Aquest matí els carrers de València s’omplien d’un riu verd que cridava per la defensa i la garantia dels drets bàsics per a l’escola pública del País Valencià. Allò que ens ha unit a les 30.000 veus era una reivindicació global per una educació pública i de qualitat, possible només si va acompanyada d’unes condicions afins.
Les demandes eren clares: millores salarials i laborals que permeten recuperar el poder adquisitiu perdut; una reducció real de la càrrega de treball, especialment de la burocràcia que ofega el dia a dia docent; i una aposta decidida per la baixada de ràtios i l’augment de recursos per atendre millor l’alumnat.
També es reclamava l’ampliació de plantilles i la millora de les infraestructures educatives, amb una atenció especial als centres afectats per la DANA, així com la defensa del valencià davant les amenaces de la malanomenada “Llei de Llibertat Educativa”.
Però més enllà de les consignes, allò que es respirava era una sensació compartida: la de no voler retrocedir. Quan moltes veus diferents coincideixen en el mateix crit, l’espurna deixa de ser individual i es converteix en flama col·lectiva. I és precisament ahí on naix la força per continuar.
Molt pròxim i intens el relat de la manifestació amb la teua mirada compromesa i reflexiva sobre què vol dir defensar l’escola pública des de dins.
ResponEliminaL'espurna és flama col·lectiva, amb la foto final, que mostra el bo i millor d'una generació que ja se sent docent. M'ha encantat (i emocionat) veure-vos així!